TOGGLE RECOIL: MITE Versus REALITAT

TOGGLE RECOIL: MITE Versus REALITAT

Des que BJ Palmer creés, cap al 1818, un dels gestos manipulatius vertebrals més importants, la seva vigència no ha perdut (en alguns sectors almenys) ni gens ni mica del seu indubtable interès. Sens dubte, les conviccions religioses de Palmer (que naturalment, respectem) van poder portar-lo a la formulació de la Innate Inteligence que, segons ell, recorreria el cos del pacient per guarir-lo, un cop alliberat l’Atlas dels seus bloquejos.

Dos segles després, només cal fer una ullada a la neuroanatomia i fisiologia per trobar un suport més científic al mecanisme d’acció del Toggle Recoil. Efectivament, el rol propioceptiu dels lligaments suboccipitals i l’especial funció de la Formació Reticular, ens poden acostar a la comprensió d’aquest gest, el seu disseny, i les seves característiques particulars -destacant entre elles, la seva velocitat d’execució- sense necessitat de recórrer a explicacions més, diguem-ne, sofisticades. Tot i així la intuïció, la sensibilitat i la passió de Palmer li confereixen, al meu entendre, un lloc de privilegi entre els grans de la professió.

És per això que, encara que durant decennis el toggle recoil ha semblat ser patrimoni exclusiu de la quiropràxia, un dia ens decidim a revisar aquest gest des de la perspectiva del Concepte Estructural, trobant evidents similituds quant al posicionament del terapeuta, col·locacions de mans, cos , respiració, etc., així com del pacient, fent-ho accessible a tot/a terapeuta amb formació sòlida prèvia que decideixi treballar-ho (cal practicar-ho molt, això sí…). M’ha semblat important, però, guardar una mica d’aquest misticisme associat al toggle, ja que realça encara més el gest, donant-li una cosa indescriptible que fa (sempre al meu entendre) d’aquesta maniobra una de les més belles de la teràpia vertebral a general.